Era el resort més important dels Pirineus; un espai de lleure mundialment reconegut per la seva coherent relació calitat-preu a l’alçada de qualsevol butxaca modesta. Estaba situat vora d’una antiga pista d’esquí reconvertida per la manca de neu en un enorme parc temàtic on es reproduïen a escala natural grans batalles històriques -Tròia, Guernika, etc.-, fidelment caracteritzades per un grup d’experts legionaris.
En l’interior de les instal·lacions es practicaven activitats dirigides a l’oci adientment dividides segons edats i sexes. Per als caps de família es realitzava una lectura col·lectiva d’obres dels clàssics filosòfics com Plató, Heràclit, Aristòtil dins la gran biblioteca, enveja de tots els resorts, famosa per tenir l’únic exemplar de “El código Da Vinci” existent al món en l’única traducció aranesa; posteriorment feien una xerrada-debat acompanyada d’un vermut en una magnífica plaça decorada com l’àgora atenenca. Les dones participaven d’un taller de teatre on es feia un competitiu càsting per escollir la protagonista que representaria el monòleg de l’obra “Cinco horas con Mario” a l’amfiteatre del Resort. Per als més petits es donaven classes teòriques de Literatura Noucentista Catalana, i un cop superat l’examen, l’alumne aprovat podia fer pràctiques taurines en una petita reproducció de la plaça Real Maestranza de Sevilla amb un burro català de lidia.
Inexplicablement la família Llorenç estava passant una de les pitjors vacances que recordaven tot i tenir els elements més interessants al seu favor: filosofia, teatre i tauromàquia. Possiblement es tractava d’un error logístic: vivint a la capital, aquelles activitats formaven part de la seva quotidianitat, així que Marcel·lí preferia la filosofia medieval post platònica de Plotí que començava a ser discutida en petits cercles culturals alternatius; Carmeta era partidària de les titelles neo-existencialistes d’influència expressionista, i el petit Eric no es que renegués de la tauromàquia, no, això seria inconcebible, era més aviat que preferia estudiar els hàbits d’alimentació de l’oca francesa en captiveri productora de foie natural. No ho comentaven per por al rebuig, per no ser acusats d’elitistes, amb les seves preferències podien haver fet una reserva al parc temàtic de Post-Aventura especialitzat en les noves corrents; era més aviat que les coses no els hi anaven bé i no s’ho podien permetre.
Després de setmanes en la llista d’espera, el senyor Marcel·li fullejava l’únic exemplar del Código Da Vinci edició de butxaca en perfecte estat, trobat en unes excavacions arqueològiques d’un antic Opencor. Ja havia caigut dins les garres de la seva prosa quan les ganes de pixar l'obligaren a deixar la lectura. Tornant quasi ensopega amb un home vestit amb una sotana lila que fugia portant un grapat de pàgines entre les seves mans. No li va donar més importància. En reprendre la lectura constatà que algú havia arrancat el final del llibre, segurament el misteriós senyor, i en un obrir i tancar d’ulls, un modern dispositiu de seguretat el va empresonar sota una cel·la.
La familia Llorenç, després de ser declarada culpable, fou simbòlicament guillotinada en una especial reproducció dels fets de La Revolució Francesa centrats en “El regne del Terror” a la base de les pistes d’esquí. L'adaptació exquisita dels legionaris encara es recorda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario