SOPA DE PEDRES

Sopa de pedres, és un conte ja escrit.
Una olla, aigua de riu i unes pedres. Tres elements per crear una sopa.
Però com el vell conte, cadascun pot aportar un nou ingredient per enriquir el resultat final.
L'artista ha creat l'obra, quin ingredient aportaràs per enriquir aquesta sopa?

Aquest blog està creat com a extensió de l'exposició "EL PLACER DEL GESTO", mostrada al Cafè del Teatre Escorxador, els dies 3 al 30 de maig. D'aquesta manera, l'autor pretén dur més enllà la seva obra gràfica. Partint de les 10 il·lustracions, convida els espectadors a participar activament en l'enriquiment de l'obra.
Escriu un conte basat en una o més d'una de les obres exposades, mitjançant l'opció "COMENTARIOS" que trobaràs a sota de cada SERENDIPIA. El conte pot està escrit per una o vàries persones, continuant-lo o completant les idees ja escrites.
Entre tots els ingredients aplegats podrem crear la millor sopa de pedres.

ARQUEOLOGIA DE LA SERENDIPIA

L’origen d’aquesta història no té data precisa ni lloc concret. És un cúmul de discontinuïtats, d’històries paral·leles i fets contingents fruit de circumstàncies entre l’atzar i la premeditació d’on es dibuixaran quatre Serendipies. Transcorren en una època gris sense esperança ni sentit per a l’ésser humà, que contempla l’absurditat de l’existència sota les lleis dionisiaques de la naturalesa aficionada a fer acudits de la tragèdia humana. Són monòlegs feixucs dins d’un canvi moral, estètic i climàtic.

SERENDIPIA Nº 002: EL DRAPET

Aquell drapet pintat amb un vell retolador “carioca” penjat d’alt de la façana on antigament hi havia la caserna de la guàrdia civil significava molt. Primer de tot no era un senzill drapet pintat, ni una bandera qualsevol, posseïa identitat pròpia i una història que es remuntava als avis dels besavis d'un grupet de joves. Bé, tècnicament formaven un grup, però a ells els hi agradava dir-se “partit polític”, recuperant l’antiga tradició democràtica, encara que això no ve al cas. El cas és que era el tresor millor guardat del passat, l’orgull que els unia cada tarda després de treballar per llegir contra les inclemències de l’oblit les sàvies paraules d’un manifest escrit a mà 100 o 200 anys enrere que ningú entenia ja. Amb això estaven d’acord: era important conservar el passat, recordar els temps on els somnis es tenyien de franges grogues i vermelles, i un idioma ara perdut per imposicions polítiques tenia tan poder que feia feliç a qui el parlés.

Era una tarda típica d’octubre, molt assemblada per altra banda a les tardes d’estiu o d’hivern, amb la petita diferència d’un vent més fort del normal, res alarmant. Però el drapet amb identitat pròpia era tan sagrat que ningú s’havia atrevit a refer el nus on estava lligat durant segles per por d’esborrar els seus símbols, i es va acabar desfent del tot. Una forta ventada se’l va endur més enllà del poble, muntanya amunt. Un dels joves el veié volar travessant la finestra on llegien les paraules màgiques del manuscrit, i alertà a la resta del grup, que va sortir en comitè per rescatar la seva insígnia, desafiant els límits del poble i endinsant-se arriscadament bosc enllà.
Per donar ànims algú xisclà veus profètiques: “ens està duent a la terra promesa!”. Aquella afirmació va fer trontollar les conviccions d’alguns “militants” totalment convençuts de que els seus besavis havien lluitat per la “terra promesa”, que era el lloc on vivien ara amb total independència; els altres entenien darrera de les paraules incompreses que llegien dia a dia una oració esperançadora dirigida a un futur millor, la terra no podia ser aquella broma de la naturalesa.

El drapet va quedar enganxat dalt de les rames altes d’un “pi borratxo”, característic per la seva increïble alçada, el seu color marró pàl·lid, i certa inclinació anàrquica. Allí ressorgiren els conflictes ideològics: els que estaven a favor de pujar i recuperar-lo per una banda, i els que volien establir una colònia en aquell lloc per viure, convençuts de que era la terra promesa, lligant per sempre més el drapet al pi sagrat.
La tarda típica d’octubre es va convertir en una clàssica nit turmentosa de primavera amb els núvols fets un rinxol i amenaçant l’”Armagedon”. El partirt polític havia convocat el primer ple discutint els fonaments inconvenientment situats sota un “pi borratxo”, característic també per atraure llamps. En un gest instintiu, un d’aquells llamps va fulminar l’arbre partint-lo en dos i esclafant de ple el partit polític, que restà innert sota el drapet pintat amb un retolador “carioca”. En mig del bosc es podien veure clarament els símbols inscrits que ningú sabia ben be què significaven: “España, una, grande, y libre”

SERENDIPIA Nº 003

SERENDIPIA Nº 004

SERENDIPIA Nº 005: QUIMET

En Quimet era l’únic supervivent d’una comunitat religiosa que havia partit cinc anys enrere direcció a l’ermita dedicada a la Verge de l'Estrella celebrant la tradicional romeria anual. La seva salut fràgil va impedir que sortís amb tots els penitents deixant a Mossèn Fusco sense el seu escolanet preferit a última hora. Iniciaren l'excursió de bon matí direcció al turó dedicat a la verge, i mai més tornaren; no van trobar l’ermita per culpa d’una forta tempesta que havia esborrat el camí ancestral, i la mateixa vegetació densa els engolí en les profunditats. Després d’això el poble va perdre definitivament la fe religiosa, i en Quimet es veié obligat a fer-se càrrec de l’organització d’aquella església romànica, petita i austera.

Aprofitant la foscor del recinte i un vell reproductor VHS, va fer passis de pel·lícules antigues de la transició espanyola subtitulades a l’aranés. Sota les opaques parets de pedra freda desfilaren els actors protagonistes: José Luís López Vázquez, Pajares, Esteso, Ozores, i d’altres de diferent tarannà com Fernando Fernán Gómez, Paco Rabal, o Fernando Rey. Això va aportar certa tranquil·litat espiritual als habitants de la comarca que venien dels pobles més petits i remots, abarrotant els bancs de fusta adornats amb l’impecable ganxet de l’àvia d’en Quimet. Només les estel·lars actuacions d'Antonio Ferrandis y Encarna Paso a “Volver a empezar” premiada amb un Oscar podien fer oblidar la buidor existencial.

Una tarda es produí un fet inesperat de totes a totes: després de 5 anys desaparegut, reaparegué Mossèn Fusco sobtadament irrompent el sagrat moment cinèfil. Ningú el va reconèixer i únicament es sentiren veus molestes obligant-lo a callar per escoltar la pel·lícula tranquil·lament; però en obrir les llums la seva presència es va fer intimidadora, en part gràcies a les seves aparences bíbliques de barba i cabells llargs, bruts i canosos, i la sotana lila en honor a la Verge de l'Estrella completament esgarrada. Sense dubte el seu parentesc amb Fernando Fernán Gómez li donà credibilitat. Va trencar amb un bastó de roure l’únic reproductor d’VHS amb subtítols aranesos produint-se un esclat seguit d’un silenci sepulcral a la sala.
Narrà el calvari explicant com havia salvat (gràcies a la fe) la comunitat separant en dos el bosc i fent un camí enmig que els dugués a l’ermita, i com havia sobrevolat els boscos de “pins borratxos” construïnt un ala-delta amb l’ajut d’una bandera pintada amb un rotulador carioca que van trobar casualment, per portar els manaments renovats d’una nova fe al poble.

Tot i la eloqüència del mossèn, ningú va estar d’acord amb els nous manaments, preferien els diàlegs de Gracita Morales protagonitzant Sor Citroen que les històries d’un home barbut (i ja era molt dir), així que li van donar dues opcions: o tornava per on havia vingut, o arreglava el reproductor. Lògicament no estava disposat a subtitular de nou les pel·lícules, i se’n va tornar on la resta de la romeria feia una vida ascètica. Sense dubte el cine espanyol de la transició havia fet molt de mal, pensaria el pobre capellà que era partidari del cinema franquista (i que no trobava res de dolent en el guió de Sor Citroen).

SERENDIPIA Nº 006

SERENDIPIA Nº 007

SERENDIPIA Nº 008: UNA CANÇONETA DESESPERADA

LES NOVES COBLES DEL PEIROT


Lo Peirot é un personatge
Que més val no tinre aprop
La falera de fer cuartos
Le hi ampegue a tot el món
Lo Peirot é el capital
Ladigodigodigodigo
Lo Peirot é el capital
De totom en trau un ral!


Lo Peirot té el Pensamiento
Único del capital,
Que la bossa es desarrolle,
Benefici per als bancs
“sostenible creixement”
Ladigodigodigodigo
“sostenible creixement”
Sap parlar més que el mossén!


Lo Peirot pense una cosa
I res més no vol escoltar
Que la bossa es desarrolle
En sostenibilitat
Els polítics monigots
Ladigodigodigodigo
Els polítics monigots
Ballen lo ball del Pierrot!


Lo Peirot vol l’autopista
Per Escales i Senet
Pral’s camions de la Junquera
Que diu que no n’hi cap més
Tots cabrien en un tren
Ladigodigodigodigo
Tots cabrien en un tren
Pró Peirot vol “rendiment”


Hi ha pastors que encara espien
Quan els tràilers van passant:
Al principi prou volcaven
El bistià ben fart de gra
Ara només gira-sols
Ladigodigodigodigo
Ara només gira-sols
Cues, fum pirill i pols


Si la fan ixa autovia
De soroll no en vulgueu més
Podrem anar a Barcelona
Cap al tard a fer un cafè
Ai que car qu’el pagarem
Ladigodigodigodigo
Ai que car qu’el pagarem
Entre cues i ciment


El Pont de Suert de la ENHER
No n’ha entès encara el mal
Els va fotre tot el terme
I els va deixar abandonats
El monestir de Lavaix
Ladigodigodigodigo
El monastir de Lavaix
N’é la vergonya més gran


Peirot fa el Pla de la Ermita
Allà al plano de San Quirc
Li van vendre tot el terme
Lo Peirot se hi ha fet ric
Si la neu s’acabarà
Ladigodigodigodigo
Si la neu sacabarà
Els hotels pllens de bistià


A Taüll el Pantocrator
Van vendre i van fer un molí
Ara venen patrimoni
Mundial de la Vall "Debuí "
Japonesos n’hi vinran
Ladigodigodigodigo
Japonesos n’hi vinran
Corrent falles rodolant


A Boí coronta taxis
I els furtius són forestals
Franco va veure Aigüestortes
I en va caure enamorat
Va dir “Parque Nacional”
Ladigodigodigodigo
Va dir “Parque Nacional”
Çò vol dir, que tot s’hi val


A l’istiu mils de turistes
Fan la cua a l’estany Llong
Potser posaran faroles
I un xiringo al Redó
Han prohibit de fer bivac
Ladigodigodigodigo
han prohibit de fer bivac
Però tots hi som anats


Lo Peirot arribe a Caldes
I si trobe a casa seu
Allà sí que hu han fet majo
El més pijo se hi distreu
I si hu obren a l’hivern
Ladigodigodigodigo
I si hu obren a l’hivern
Tamé mos hi banyarem


Un refugi al Llubriqueto
Lo Peirot se hi ha fet fer
Amb les portes ben tancades
Més aviat semble un xalet
Si ti vos aixuplugar
Ladigodigodigodigo
Si ti hi vos aixoplugar
Amb Willy te n’has d’anar


El Sant esperit d’Aigüestortes
una ermita en bon servei
Ai Peirot com disimules
Com si el Parc no s’hi és fet res
Que reventen Cavallers
Ladigodigodigodigo
Que reventen Cavallers
O que’ns tornen els diners


Als setenta ere el costo
Als vuitanta ere el cavall
Als noranta les pastilles
La farlopa amb l’esquiar
Drogues dures no’n busqueu
Ladigodigodigodigo
Drogues dures no’n busqueu
Per la tele us les foteu


Els més vells la mili al moro
Ia s’en puyen el gachís
Venga planta marihuana
Se la fumen amb els jips
Minyons bé hu haurem de dir
Ladigodigodigodigo
Minyons bé hu haurem de dir
Rastafaris del país!


Ara arribe tope penya
de Barcelona i Madrit
curren a la neu de dia
fan de friquis per les nits
fan la ronda amb els tambors
Ladigodigodigodigo
Fan la ronda amb els tambors
No diesen dormir ni’l gos


Fa cent anys la canadiense
La vall fosca il·lumunà
Se’n recorden amb carinyo
Dels ingeniers alemans
Ai que bo va ser el progrés
Ladigodigodigodigo
Ai que bó va ser el progrés
Ancà que no torne més


Als racons de la Vall Fosca
Lo Peirot és invocat
Si vulgués fer-hi unes pistes
Li vendrien tots els Prats
Els d’Espui els té comprats
Ladigodigodigodigo
Els d’Espui els té comprats
Molt aviat hipotecats


No hi ha ramat més dificil
Que el bistià de peu calçat
Capritxosos, amurrien
Els turistes de ciutat
Proa que ho troben maco tot
Ladigodigodigodigo
Proa que ho troben maco tot
Si els hu ha venut lo Peirot

SERENDIPIA Nº 009: EL RESORT

Era el resort més important dels Pirineus; un espai de lleure mundialment reconegut per la seva coherent relació calitat-preu a l’alçada de qualsevol butxaca modesta. Estaba situat vora d’una antiga pista d’esquí reconvertida per la manca de neu en un enorme parc temàtic on es reproduïen a escala natural grans batalles històriques -Tròia, Guernika, etc.-, fidelment caracteritzades per un grup d’experts legionaris.

En l’interior de les instal·lacions es practicaven activitats dirigides a l’oci adientment dividides segons edats i sexes. Per als caps de família es realitzava una lectura col·lectiva d’obres dels clàssics filosòfics com Plató, Heràclit, Aristòtil dins la gran biblioteca, enveja de tots els resorts, famosa per tenir l’únic exemplar de “El código Da Vinci” existent al món en l’única traducció aranesa; posteriorment feien una xerrada-debat acompanyada d’un vermut en una magnífica plaça decorada com l’àgora atenenca. Les dones participaven d’un taller de teatre on es feia un competitiu càsting per escollir la protagonista que representaria el monòleg de l’obra “Cinco horas con Mario” a l’amfiteatre del Resort. Per als més petits es donaven classes teòriques de Literatura Noucentista Catalana, i un cop superat l’examen, l’alumne aprovat podia fer pràctiques taurines en una petita reproducció de la plaça Real Maestranza de Sevilla amb un burro català de lidia.

Inexplicablement la família Llorenç estava passant una de les pitjors vacances que recordaven tot i tenir els elements més interessants al seu favor: filosofia, teatre i tauromàquia. Possiblement es tractava d’un error logístic: vivint a la capital, aquelles activitats formaven part de la seva quotidianitat, així que Marcel·lí preferia la filosofia medieval post platònica de Plotí que començava a ser discutida en petits cercles culturals alternatius; Carmeta era partidària de les titelles neo-existencialistes d’influència expressionista, i el petit Eric no es que renegués de la tauromàquia, no, això seria inconcebible, era més aviat que preferia estudiar els hàbits d’alimentació de l’oca francesa en captiveri productora de foie natural. No ho comentaven per por al rebuig, per no ser acusats d’elitistes, amb les seves preferències podien haver fet una reserva al parc temàtic de Post-Aventura especialitzat en les noves corrents; era més aviat que les coses no els hi anaven bé i no s’ho podien permetre.

Després de setmanes en la llista d’espera, el senyor Marcel·li fullejava l’únic exemplar del Código Da Vinci edició de butxaca en perfecte estat, trobat en unes excavacions arqueològiques d’un antic Opencor. Ja havia caigut dins les garres de la seva prosa quan les ganes de pixar l'obligaren a deixar la lectura. Tornant quasi ensopega amb un home vestit amb una sotana lila que fugia portant un grapat de pàgines entre les seves mans. No li va donar més importància. En reprendre la lectura constatà que algú havia arrancat el final del llibre, segurament el misteriós senyor, i en un obrir i tancar d’ulls, un modern dispositiu de seguretat el va empresonar sota una cel·la.

La familia Llorenç, després de ser declarada culpable, fou simbòlicament guillotinada en una especial reproducció dels fets de La Revolució Francesa centrats en “El regne del Terror” a la base de les pistes d’esquí. L'adaptació exquisita dels legionaris encara es recorda.

SERENDIPIA Nº 010

SERENDIPIA Nº 001: EL CAÇADOR

Seria absurd intentar explicar qué feia un caçador d’ossos solitari rodejat de “pins borratxos”. Ho resumirem dient que una indisposició l’havia apartat del grup després d’haver menjat mores en mal estat, i que ara caminava perdut en mig d’una vall verge molt tancada trepitjant molsa xopa per les tempestes dels últims dies. Es feia fosc i els colors d’un sol debilitat per l’ocàs emplenava d’ombres cada racó. Si en poc temps no reconeixia algun punt de la geografia es veuria obligat a passar-hi la nit entre una foscor aliena i hostil. No hi havia cap persona que hagués sobreviscut dins d’aquells boscos de nit, tan capaços de canviar la forma, d’allargar-se o d’estretir-se, o be substituir un camí poc transitat per un altre sense explicació, només per riures dels humans que erraven perduts.

Les cames li pesaven com una tona de ciment enfonsades fins als genolls en el fang, la humitat traspassava les seves xiruques. Va sentir un sorollet davant i fixà la vista uns metres enllà, on una figura sense forma restava immòbil; és va aclucar tot preparant l'escopeta, avançant sigil·losament. Era ja a pocs metres, però encara no veia amb claredat la figura. De sobte es produí un moviment brusc i una empastifada de fang li esclatà a la cara. L’arma se li va disparar. Avanç de fer-se un silenci profund es sentí un crit esfereïdor, una espècie d’insult molt humà dirigit al caçador, un “mecagoentusmuertos” clar i concís amb accent “maño”. Acabava de pelar a un ciclista enclotat en aquell fanguer fent la ruta Transpirenàica, que en intentà sortir havia pedalat amb força esquitxant el fang que li va anar a la cara. Però el caçador no ho sabia, amb prou feines podia entendre la gent que practicava aquell esport en una època tan miserable; en ocasions, anant de cacera, els confonien amb ossos i molts d’ells resultaven ferits de mort.

Així acabava la vida d’un pobre desgraciat aficionat al ciclisme, un famós meteoròleg estudiós dels cambis climàtics en els últims anys, que per moltes coses rares que veiés en la naturalesa -i creieu-me si us dic que n'havia vist moltes-, mai deixava de sorpendre's de l’estupidesa humana. Sense anar més lluny, uns quilòmetres enrere s’havia creuat un home assemblat a Fernando Fernán-Gómez llegint en aranés el final de el Código Da Vinci a uns deixebles amb pinta de troglodites en una ermita on penjaba un drapet que posava: España, una, grande, y libre.