SERENDIPIA Nº 002: EL DRAPET

Aquell drapet pintat amb un vell retolador “carioca” penjat d’alt de la façana on antigament hi havia la caserna de la guàrdia civil significava molt. Primer de tot no era un senzill drapet pintat, ni una bandera qualsevol, posseïa identitat pròpia i una història que es remuntava als avis dels besavis d'un grupet de joves. Bé, tècnicament formaven un grup, però a ells els hi agradava dir-se “partit polític”, recuperant l’antiga tradició democràtica, encara que això no ve al cas. El cas és que era el tresor millor guardat del passat, l’orgull que els unia cada tarda després de treballar per llegir contra les inclemències de l’oblit les sàvies paraules d’un manifest escrit a mà 100 o 200 anys enrere que ningú entenia ja. Amb això estaven d’acord: era important conservar el passat, recordar els temps on els somnis es tenyien de franges grogues i vermelles, i un idioma ara perdut per imposicions polítiques tenia tan poder que feia feliç a qui el parlés.

Era una tarda típica d’octubre, molt assemblada per altra banda a les tardes d’estiu o d’hivern, amb la petita diferència d’un vent més fort del normal, res alarmant. Però el drapet amb identitat pròpia era tan sagrat que ningú s’havia atrevit a refer el nus on estava lligat durant segles per por d’esborrar els seus símbols, i es va acabar desfent del tot. Una forta ventada se’l va endur més enllà del poble, muntanya amunt. Un dels joves el veié volar travessant la finestra on llegien les paraules màgiques del manuscrit, i alertà a la resta del grup, que va sortir en comitè per rescatar la seva insígnia, desafiant els límits del poble i endinsant-se arriscadament bosc enllà.
Per donar ànims algú xisclà veus profètiques: “ens està duent a la terra promesa!”. Aquella afirmació va fer trontollar les conviccions d’alguns “militants” totalment convençuts de que els seus besavis havien lluitat per la “terra promesa”, que era el lloc on vivien ara amb total independència; els altres entenien darrera de les paraules incompreses que llegien dia a dia una oració esperançadora dirigida a un futur millor, la terra no podia ser aquella broma de la naturalesa.

El drapet va quedar enganxat dalt de les rames altes d’un “pi borratxo”, característic per la seva increïble alçada, el seu color marró pàl·lid, i certa inclinació anàrquica. Allí ressorgiren els conflictes ideològics: els que estaven a favor de pujar i recuperar-lo per una banda, i els que volien establir una colònia en aquell lloc per viure, convençuts de que era la terra promesa, lligant per sempre més el drapet al pi sagrat.
La tarda típica d’octubre es va convertir en una clàssica nit turmentosa de primavera amb els núvols fets un rinxol i amenaçant l’”Armagedon”. El partirt polític havia convocat el primer ple discutint els fonaments inconvenientment situats sota un “pi borratxo”, característic també per atraure llamps. En un gest instintiu, un d’aquells llamps va fulminar l’arbre partint-lo en dos i esclafant de ple el partit polític, que restà innert sota el drapet pintat amb un retolador “carioca”. En mig del bosc es podien veure clarament els símbols inscrits que ningú sabia ben be què significaven: “España, una, grande, y libre”