En Quimet era l’únic supervivent d’una comunitat religiosa que havia partit cinc anys enrere direcció a l’ermita dedicada a la Verge de l'Estrella celebrant la tradicional romeria anual. La seva salut fràgil va impedir que sortís amb tots els penitents deixant a Mossèn Fusco sense el seu escolanet preferit a última hora. Iniciaren l'excursió de bon matí direcció al turó dedicat a la verge, i mai més tornaren; no van trobar l’ermita per culpa d’una forta tempesta que havia esborrat el camí ancestral, i la mateixa vegetació densa els engolí en les profunditats. Després d’això el poble va perdre definitivament la fe religiosa, i en Quimet es veié obligat a fer-se càrrec de l’organització d’aquella església romànica, petita i austera.
Aprofitant la foscor del recinte i un vell reproductor VHS, va fer passis de pel·lícules antigues de la transició espanyola subtitulades a l’aranés. Sota les opaques parets de pedra freda desfilaren els actors protagonistes: José Luís López Vázquez, Pajares, Esteso, Ozores, i d’altres de diferent tarannà com Fernando Fernán Gómez, Paco Rabal, o Fernando Rey. Això va aportar certa tranquil·litat espiritual als habitants de la comarca que venien dels pobles més petits i remots, abarrotant els bancs de fusta adornats amb l’impecable ganxet de l’àvia d’en Quimet. Només les estel·lars actuacions d'Antonio Ferrandis y Encarna Paso a “Volver a empezar” premiada amb un Oscar podien fer oblidar la buidor existencial.
Una tarda es produí un fet inesperat de totes a totes: després de 5 anys desaparegut, reaparegué Mossèn Fusco sobtadament irrompent el sagrat moment cinèfil. Ningú el va reconèixer i únicament es sentiren veus molestes obligant-lo a callar per escoltar la pel·lícula tranquil·lament; però en obrir les llums la seva presència es va fer intimidadora, en part gràcies a les seves aparences bíbliques de barba i cabells llargs, bruts i canosos, i la sotana lila en honor a la Verge de l'Estrella completament esgarrada. Sense dubte el seu parentesc amb Fernando Fernán Gómez li donà credibilitat. Va trencar amb un bastó de roure l’únic reproductor d’VHS amb subtítols aranesos produint-se un esclat seguit d’un silenci sepulcral a la sala.
Narrà el calvari explicant com havia salvat (gràcies a la fe) la comunitat separant en dos el bosc i fent un camí enmig que els dugués a l’ermita, i com havia sobrevolat els boscos de “pins borratxos” construïnt un ala-delta amb l’ajut d’una bandera pintada amb un rotulador carioca que van trobar casualment, per portar els manaments renovats d’una nova fe al poble.
Tot i la eloqüència del mossèn, ningú va estar d’acord amb els nous manaments, preferien els diàlegs de Gracita Morales protagonitzant Sor Citroen que les històries d’un home barbut (i ja era molt dir), així que li van donar dues opcions: o tornava per on havia vingut, o arreglava el reproductor. Lògicament no estava disposat a subtitular de nou les pel·lícules, i se’n va tornar on la resta de la romeria feia una vida ascètica. Sense dubte el cine espanyol de la transició havia fet molt de mal, pensaria el pobre capellà que era partidari del cinema franquista (i que no trobava res de dolent en el guió de Sor Citroen).
No hay comentarios:
Publicar un comentario