SERENDIPIA Nº 001: EL CAÇADOR

Seria absurd intentar explicar qué feia un caçador d’ossos solitari rodejat de “pins borratxos”. Ho resumirem dient que una indisposició l’havia apartat del grup després d’haver menjat mores en mal estat, i que ara caminava perdut en mig d’una vall verge molt tancada trepitjant molsa xopa per les tempestes dels últims dies. Es feia fosc i els colors d’un sol debilitat per l’ocàs emplenava d’ombres cada racó. Si en poc temps no reconeixia algun punt de la geografia es veuria obligat a passar-hi la nit entre una foscor aliena i hostil. No hi havia cap persona que hagués sobreviscut dins d’aquells boscos de nit, tan capaços de canviar la forma, d’allargar-se o d’estretir-se, o be substituir un camí poc transitat per un altre sense explicació, només per riures dels humans que erraven perduts.

Les cames li pesaven com una tona de ciment enfonsades fins als genolls en el fang, la humitat traspassava les seves xiruques. Va sentir un sorollet davant i fixà la vista uns metres enllà, on una figura sense forma restava immòbil; és va aclucar tot preparant l'escopeta, avançant sigil·losament. Era ja a pocs metres, però encara no veia amb claredat la figura. De sobte es produí un moviment brusc i una empastifada de fang li esclatà a la cara. L’arma se li va disparar. Avanç de fer-se un silenci profund es sentí un crit esfereïdor, una espècie d’insult molt humà dirigit al caçador, un “mecagoentusmuertos” clar i concís amb accent “maño”. Acabava de pelar a un ciclista enclotat en aquell fanguer fent la ruta Transpirenàica, que en intentà sortir havia pedalat amb força esquitxant el fang que li va anar a la cara. Però el caçador no ho sabia, amb prou feines podia entendre la gent que practicava aquell esport en una època tan miserable; en ocasions, anant de cacera, els confonien amb ossos i molts d’ells resultaven ferits de mort.

Així acabava la vida d’un pobre desgraciat aficionat al ciclisme, un famós meteoròleg estudiós dels cambis climàtics en els últims anys, que per moltes coses rares que veiés en la naturalesa -i creieu-me si us dic que n'havia vist moltes-, mai deixava de sorpendre's de l’estupidesa humana. Sense anar més lluny, uns quilòmetres enrere s’havia creuat un home assemblat a Fernando Fernán-Gómez llegint en aranés el final de el Código Da Vinci a uns deixebles amb pinta de troglodites en una ermita on penjaba un drapet que posava: España, una, grande, y libre.